Crist, i res més!

La carta als Colossencs en un cop d’ull

En 4 capí­tols —i un total 95 ver­sets— del lli­bre dels Colos­sencs, tro­bem una gran i mag­ní­fi­ca expo­si­ció Cris­to­cèn­tri­ca de l’apòstol Pau. Pau no havia visi­tat mai aques­ta esglé­sia, però el seu pas­tor, un con­vers ano­me­nat Epa­fràs, va anar a bus­car-lo a la pre­só per dema­nar-li con­sell. Epa­fràs es pre­o­cu­pa­va per una influ­èn­cia de pen­sa­ment en la seva con­gre­ga­ció. Pot­ser no era del tot una con­tro­vèr­sia herè­ti­ca amb fal­sos mes­tres i tot, però si que hi havia una ten­dèn­cia cap a cer­tes ide­es i pràc­ti­ques pro­ble­mà­ti­ques. I lla­vors l’a­pòs­tol Pau els escriu aques­ta carta.

L’església a Colos­ses esta­va ansi­o­sa per a créi­xer espi­ri­tu­al­ment. Això és un bon desig! Però en la inse­gu­re­tat sobre el seu estat de madu­re­sa cris­ti­a­na, sem­bla que entra­ven ide­es i expe­ri­èn­ci­es que dis­tre­ien la con­gre­ga­ció de la per­so­na i obra de Jesucrist. 

Pau ente­nia cor­rec­ta­ment que aques­tes heret­gi­es nega­ven a Jesús el seu esta­tus exal­tat com a l’ú­nic Fill de Déu, el Sal­va­dor cru­ci­fi­cat i res­sus­ci­tat. I per tant, tro­bem en aques­tes pàgi­nes a l’a­pòs­tol Pau entrant en polè­mi­ca —refu­tant aquest error teo­lò­gic —i tam­bé en ado­ra­ció— llo­ant a Déu pel Crist suprem i la seva sal­va­ció completa.

Crist, i res més!

Per l’apòstol Pau que­da clar: Crist és tot el que neces­si­teu, i res més! En ell tens la teva sal­va­ció, en ell has de cami­nar, i en ell madu­ra­ràs. La car­ta pre­sen­ta vari­a­ci­ons sobre aquest tema cen­tral: Crist és cele­brat com l’objecte de la fe del cre­ient, la imat­ge del Déu invi­si­ble, el Cre­a­dor de tots els domi­nis, el cap de l’església, el pri­mo­gè­nit d’entre els morts, el recon­ci­li­a­dor de totes les coses, el Sal­va­dor a tra­vés dels seus sofri­ments en la creu, el tre­sor de tota savi­e­sa i conei­xe­ment, el ven­ce­dor tri­om­fant sobre el pecat i Sata­nàs, el Senyor exal­tat de la vida i la glò­ria, i el veri­ta­ble model de vida per a la fe cristiana.

Colosses i Ciutat Nova

Ara bé, què té a veu­re l’es­glé­sia de Colos­ses en el temps de Pau amb la nos­tra esglé­sia avui a Bar­ce­lo­na? Com molts sabeu, aques­ta tar­dor Ciu­tat Nova farà vuit anys. Des d’un gru­pet de 15 per­so­nes hem cres­cut fins a arri­bar a ser una esglé­sia amb mem­bre­sia, cul­tes amb una bona assis­tèn­cia, diver­ses acti­vi­tats, i molt més. I així, hem dei­xat de ser una plan­ta­ció d’església, i som una esglé­sia esta­bler­ta. Per això donem grà­ci­es a Déu. Sem­bla que hem dei­xat enre­re la fase de la infància.

Un cop fetes aques­tes coses pot­ser ens pre­gun­tem, «i ara què?» Ja som el que volí­em ser? Pot­ser ens comen­cem a impa­ci­en­tar amb cer­tes coses que enca­ra no han can­vi­at i que podri­en millo­rar. Sen­tim la neces­si­tat de créi­xer en savi­e­sa. Sen­tim cada vega­da una major neces­si­tat d’or­ga­nit­zar-nos millor per a enfron­tar-nos als rep­tes de cada dia. Aques­ta fase pot cre­ar una cer­ta inse­gu­re­tat. Podrí­em com­pa­rar aques­ta nova fase amb l’a­do­les­cèn­cia, i tota la inse­gu­re­tat que com­por­ta, però tam­bé els matei­xos perills.

Aques­ta sen­sa­ció d’inseguretat tam­bé podria donar-se a nivell indi­vi­du­al. Sóc jo la mena de cris­tià que Déu vol que sigui? Sóc prou madur? Tot i ser bones pre­gun­tes i, fins i tot, néi­xer d’un bon desig, hem de vigi­lar de no entrar en una mena de pro­jec­te d’autoperfeccionament cris­tià sen­se Crist; fent tot pos­si­ble per trac­tar d’assolir el que ente­nem com la millor ver­sió pos­si­ble del que és ser cris­tià però fora de Crist mateix i els seus mitjans.

Pau ens mos­tra una altra rea­li­tat. El Cris­ti­a­nis­me no és el nego­ci de l’automillora. Ser cris­tià vol dir ser en Crist. La qual cosa sig­ni­fi­ca for­mar part del cos de Crist. De mane­ra que, repre­sen­tats per Crist, ja som «com­plets», «madurs», men­tre que alho­ra en aquest cos —que és l’es­glé­sia— apre­nem a cami­nar i per­se­ve­rar en Crist. I per tant, si crei­xem, crei­xe­rem junts. En comp­tes d’enfocar-nos en nos­al­tres matei­xos, fixa­rem els nos­tres ulls en Crist i, aju­dant-nos els uns als altres, supor­tant-nos els uns als altres, veu­rem a Crist en l’altre, i serem Crist per l’altre. Així, arri­ba­rem a ser el que ja som en Crist, i el que serà ple­na­ment mani­fest quan Ell tor­ni: Una esglé­sia glo­ri­o­sa­ment madura!

La pregària en la carta als Colossencs

Una de les eines pel crei­xe­ment espi­ri­tu­al és la pre­gà­ria. Per Pau i Timo­teu, la pre­gà­ria és una acti­vi­tat cons­tant. Havent sen­tit de la fe i l’amor dels Colos­sencs (1:4), Pau i Timo­teu no han dei­xat de donar grà­ci­es i pre­gar per ells (1:9; 1:3), per­què aug­men­tin la seva savi­e­sa i el conei­xe­ment de la volun­tat de Déu. I, per tant, tam­bé els exhor­ten per­què tam­bé per­se­ve­rin en la pre­gà­ria, vet­llant-hi amb acció de grà­ci­es (4:2), espe­ci­al­ment quan pre­guen pels esfor­ços de Pau i Timo­teu en el minis­te­ri (4:3 – 4). Com un exem­ple més, Pau i Timo­teu asse­nya­len a Epa­fràs, com algú que està «sem­pre llui­tant per vos­al­tres en les pre­gà­ri­es» (4:12). Aquests homes es pre­ni­en seri­o­sa­ment la pre­gà­ria i ens ani­men a fer el mateix.

Per això és que en aquest fullet ani­ràs tro­bant les pre­gà­ri­es d’alguns cris­ti­ans il·lustres que, al llarg de la his­tò­ria, tam­bé han medi­tat i pre­gat a la llum de Colos­sencs. Espe­rem que siguin d’inspiració en la teva vida d’oració.