Ser protestant avui, una nota personal

Em dic Rubèn i for­mo part de l’equip pas­to­ral d’aquesta esglé­sia. A la vega­da, tre­ba­llo com a bibli­o­te­ca­ri a una uni­ver­si­tat cata­la­na i se m’ha dema­nat que expli­qui què vol dir ser pro­tes­tant en ple segle XXI.

Una vida normal i ordinària, viscuda per la glòria de Déu (Soli Deo Gloria)

Els pro­tes­tants som per­so­nes nor­mals i ordi­nà­ri­es. I això per algú pot sem­blar una decep­ció. Qui vol una vida ordi­nà­ria quan avui la nos­tra cul­tu­ra ens ani­ma a viu­re vides extra­or­di­nà­ri­es, a can­vi­ar el món, a viu­re vides de pel·lícula i a fer que tot­hom sàpi­ga que la nos­tra vida és incre­ï­ble i dig­na de la «cul­tu­ra del selfie.»

Però la veri­tat és que els pro­tes­tants, en gene­ral, tenim els matei­xos pro­ble­mes que els que tenen els nos­tres veïns, les matei­xes pors, les matei­xes hipo­te­ques, els matei­xos llo­guers, veiem les matei­xes sèri­es i pel·lícules, lle­gim tam­bé els matei­xos lli­bres i dia­ris que lle­gei­xen els nos­tres com­panys de fei­na, escol­tem la matei­xa músi­ca, tenim els matei­xos dub­tes, etc.

Tenim vides nor­mals i ordi­nà­ri­es però com a «bons pro­tes­tants» cre­iem que allò ordi­na­ri és tant dig­ne com allò extra­or­di­na­ri. Els refor­ma­dors deien que quan un saba­ter feia saba­tes la seva fei­na era tan dig­na i espi­ri­tu­al com la del cape­llà quan pre­di­ca­va. I és que al final la nos­tra vida la vivim amb la idea de que l’estem vivint davant de la mira­da del Déu cre­a­dor del cel i de la ter­ra i de nos­al­tres matei­xos. Ja us podeu ima­gi­nar que això té mol­tes impli­ca­ci­ons pràc­ti­ques. Hi ha un cate­cis­me de l’època pro­pe­ra a la Refor­ma (el Cate­cis­me de West­mins­ter) que pre­gun­ta als nens: «Qui­na és la fina­li­tat de l’ésser humà?» I la res­pos­ta que s’havia de donar era: «Glo­ri­fi­car a Déu i gau­dir d’Ell eternament!»

Des de l’òptica pro­tes­tant, la nos­tra vida, per ordi­nà­ria que sigui té una trans­cen­dèn­cia i un sen­tit extra­or­di­na­ris. Allò ordi­na­ri és extra­or­di­nà­ri­a­ment dig­ne i valu­ós. Tota fei­na, per avor­ri­da que pugui sem­blar, feta amb l’actitud cor­rec­ta, dona glò­ria a Déu (fins i tot la de bibli­o­te­ca­ri…). Tota per­so­na, per poc interes­sant que pugui sem­blar, té el pri­vi­le­gi de donar glò­ria a Déu. Donem glò­ria, reco­nei­xe­ment, honor a Déu quan uti­lit­zem les capa­ci­tats i els dons que ell mateix ens ha donat. Bach dona­va Glò­ria a Déu amb la seva músi­ca, i l’es­com­bri­ai­re que fa bé la seva fei­na, també.

Una vida basada en Jesús i enfocada en seguir-lo (Solus Christus)

Des de la meva humil opi­nió, pen­so que la cos­mo­vi­sió cris­ti­a­na és una mane­ra rao­na­ble d’entendre el món que tenim al nos­tre vol­tant (cosa difí­cil!) i tam­bé d’entendre’ns a nos­al­tres matei­xos (cosa més difí­cil enca­ra!). I alho­ra tam­bé estic con­ven­çut de que ser pro­tes­tant és la mane­ra bíbli­ca de ser cristià.

Aris­tò­til deia que tots pen­sem el que pen­sem per 3 motius: motius per­so­nals (expe­ri­èn­cia), motius soci­als, i motius intel·lectuals. En el meu cas, en la meva tra­jec­tò­ria, puc veu­re tots aquests motius bar­re­jats. He sen­tit pre­di­car l’Evangeli des de ben petit, he vist per­so­nes que han estat un exem­ple per mi, he lle­git la Bíblia, he lle­git lli­bres amb argu­ments molt con­vin­cents, etc. Però per sobre de tot això s’hi aixe­ca l’argument per sobre de tot argu­ment: la per­so­na i l’obra de Jesús.

El millor argu­ment per ser cris­tià, o pro­tes­tant, no és un argu­ment sinó una per­so­na: el Jesús del que la Bíblia dona tes­ti­mo­ni. Per enten­dre què vol dir ser pro­tes­tant en ple segle XXI ens cal mirar a Jesús i el que ell va fer pels éssers humans. Els refor­ma­dors no esta­ri­en còmo­des de que par­lés­sim d’ells i enten­gués­sim la Refor­ma pro­tes­tant del segle XVI i ja està. La seva inten­ció final era que l’església tor­nés a ser allò que havia de ser. Que tor­nés a ser l’església que Jesús volia. 

Anto­ni Gau­dí deia que «ser ori­gi­nal és tor­nar a l’origen.» Seguint aques­ta màxi­ma, la Refor­ma Pro­tes­tant no bus­ca­va ser ori­gi­nal sinó tor­nar a l’origen. I tor­nar a l’origen és tor­nar a Jesús. Els refor­ma­dors par­la­ven bàsi­ca­ment de 2 temes: l’autoritat i la sal­va­ció. Pels pro­tes­tants l’autoritat màxi­ma és el Déu que ha par­lat de mane­ra defi­ni­ti­va en Jesús. I en quant a la sal­va­ció, deien que Déu ha actu­at en i a tra­vés de Jesús per sal­var el que la Bíblia ano­me­na «peca­dors» (injus­tos). Jesús mateix va dir:

El met­ge, no el neces­si­ten els qui estan sans, sinó els qui estan malalts (…) No he vin­gut a cri­dar els jus­tos, sinó els pecadors. 

Mateu 9:12 – 13

Els refor­ma­dors ens diri­en: «Obli­deu-vos de nos­al­tres i aga­feu el Nou Tes­ta­ment, vos­al­tres que podeu. Devo­reu-lo, lle­giu els evan­ge­lis i escol­teu la bona notí­cia de Jesús. En Ell hi tenim la solu­ció al nos­tre pro­ble­ma prin­ci­pal.» I quin era el nos­tre pro­ble­ma prin­ci­pal segons els refor­ma­dors? Déu i el deu­te moral i espi­ri­tu­al que tenim amb ell pel fet de viu­re d’esquenes a Ell en comp­tes de viu­re per la seva glò­ria. Aques­ta és la ‘cri­si de deu­te’ més gran dels humans en tota la his­tò­ria. L’evangeli bíblic, la Bona Notí­cia que se’ns expli­ca al Nou Tes­ta­ment, ens diu que Jesús és l’Enviat de Déu i que només a tra­vés de la seva vida per­fec­ta, mort a la creu i resur­rec­ció podem recon­ci­li­ar-nos amb Déu i podem gau­dir de Déu per sem­pre. La bona notí­cia és que avui, tot­hom que cre­gui en Jesús serà recon­ci­li­at amb el Déu que farà jus­tí­cia sen­se haver de gua­nyar-se el cel a tra­vés de l’esforç i les bones obres. Déu ha fet tot el que nos­al­tres no vam ser capa­ços de fer i ens dona aques­ta obra de sal­va­ció com un regal. Jesús va pagar aquest deu­te que cap per­so­na podia pagar per si matei­xa. Aques­ta recon­ci­li­a­ció amb Déu a tra­vés de la fe en la per­so­na i l’obra de Crist és el regal més gran que podem tenir, és la bona nova de sal­va­ció, és el que neces­si­tem per gau­dir de Déu i per viu­re una vida de cara a Ell. I això a la pràc­ti­ca ens ajuda.

Ens aju­da a gau­dir de Déu (com ens deia el cate­cis­me), a que Déu no sigui una càr­re­ga i un pro­ble­ma per nos­al­tres. Ens aju­da, en altres parau­les, a no con­fon­dre cris­ti­a­nis­me amb mora­lis­me (el gran des­co­bri­ment de Luter) El mora­lis­me diu «si obe­ei­xes seràs accep­tat, si no obe­ei­xes seràs rebut­jat,» l’evangeli diu «enca­ra que hagis deso­be­ït, si poses la teva fe (con­fi­an­ça) en Crist ets accep­tat. Ara obe­eix sen­se por i gau­deix del teu Cre­a­dor.» Quan obe­ei­xes per ser accep­tat tin­dràs com­pe­ti­ti­vi­tat, dub­te, orgull, inse­gu­re­tat; vius amb por de Déu. En can­vi quan obe­ei­xes per­què has estat esti­mat i per­do­nat tens agra­ï­ment, ale­gria, humi­li­tat, des­cans, segu­re­tat; gau­dei­xes de Déu,… i de la vida!

Ser pro­tes­tant no vol dir pen­sar que som millors per­so­nes que tots aquells que no ho són. Ser pro­tes­tant vol dir reco­nèi­xer que molts cops no estàs a l’alçada. Et fa veu­re que la teva reli­gi­o­si­tat o la teva mora­li­tat, la teva èti­ca, molts cops és pit­jor que la dels teus veïns ateus, agnòs­tics, budis­tes. Ser pro­tes­tant avui vol dir dei­xar de par­lar de tu mateix, reco­nèi­xer que l’important no sóc jo i el meu exem­ple sinó el mis­sat­ge escan­da­lós del Crist cla­vat a la creu entre­gant-se pels éssers humans. Ser pro­tes­tant avui vol dir recor­dar cada dia que, com diu Tim Keller, «ets més injust del que pen­ses, però alho­ra ets més esti­mat per Déu del que et podri­es arri­bar a imaginar»

Una invitació

M’agradaria aca­bar amb una invi­ta­ció sin­ce­ra. La meva inten­ció no és ‘men­jar-li el cap’ a nin­gú ni gua­nyar adep­tes pel meu grup. El que vull com­par­tir amb tu és que jo he tro­bat en Jesús el tre­sor més gran i valu­ós. I aquest tre­sor el vull com­par­tir amb aque­lles per­so­nes a les que esti­mo. La meva invi­ta­ció avui per tu és que no et per­dis a Jesús. No dei­xis que t’ho expli­quin, lle­geix per tu mateix un Evan­ge­li. Des de la nos­tra peti­ta esglé­sia t’animem a fer-ho i, si ho vols, esta­rem encan­tats d’acompanyar-te en el camí.